LA FI DEL VIATGE

Ara fa onze anys d’aquell primer càsting a casa el Manel Lucas, el més casolà i divertit que he fet mai. El Soler va arribar tard. Altres candidats esperaven a la cuina – sí, a la cuina, tancats. Quan el Toni va començar a interactuar amb mi, vam acabar plorant de riure. Vaig sortir d’allà pensant “quin bon rotllo de càsting”, cosa que pels actors és un oxímoron, quelcom que mai s’esdevé. Càsting equival a cagarrines i humiliació pública.

Vaig tenir el privilegi de ser acceptat a la família Minoria Absoluta, aquell trio Soler-Novell-Lucas que era el trident letal de la sàtira política  intel.ligent que feia pixar de riure mig país, amb tres llengües radiofòniques enginyosament esmolades. Recordo l’excitació de les presentaciones de personatges a l’inici del programa. Els atacs de riure, les gamberrades en antena, fent-nos passar pels polítics reals com quan el Queco va tenir una llarga xerrada amb l’Esperanza Aguirre, que s’empassava les rèpliques del gran Maragall fictici.

I aviat va emprendre el vol Polònia.

Polònia…

He tingut el privilegi de formar part d’una família, en el més estricte i literal sentit de la paraula, meravellosa. Cohesionada, disciplinada, i molt pencaire. Molt. I molt brillant, és clar. Una família que s’ha anat ampliant amb talents com els de Jaume Buixó, timoner actual del Polònia, enorme guionista. Una família amb qui he crescut, de qui he après molt del que sé, i, sobretot, amb qui he rigut tant. I això no té preu. Recordo les sèries de pífies amb el Toni caient per terra de riure, el Cesc Casanovas o el Queco Novell com nens petits abans de l’acció, dient “ara, ara se’m passa, va, va…”. Érem ni més ni menys que Rajoy, Zaplana i Acebes, i ploràvem com infants imitant el profe a l’escola, que és com vaig començar jo amb 10 anys, per cert, imitant tot el claustre de mestres de l’escola Costa i Llobera.

És fort però mirant enrere, no tinc cap mal record. Més enllà de la son de matinar i del Màstig, una pega per enganxar perruques que els actors detestem amb fervor. Crec que aquest dijous, quan surti de maquillatge per darrer cop, robaré un pot per esnifar-lo a casa i alleujar la nostàlgia.

El que recordo és que m’anava fent adult treballant moltes hores amb gent que admirava, i que amb el temps anava estimant cada cop més. Que de vegades arribava a casa amb el diafragma expandit de tan riure, com després d’una fumata verda amb els íntims. Insisteixo: “això no es paga amb diners, no té xifra”, que deia el meu oncle Antoni.

Han passat coses molt fortes aquests 10 anys. I no parlo del pacte fiscal ni del procés. Parlo de quan van deixar-nos la Tati o la Rosa Novell, que eren una mica la nostra família perquè hi estaven a prop i reien amb nosaltres. Perquè aquesta és la cosa més forta que ha passat: que Polònia ha unit a tota una generació al voltant d’un foc que porta deu anys encés i que fa feliç a tothom. Bé, a tothom no, és clar, ja m’enteneu. Fa feliç a qui vol seure al voltant d’aquest foc, i sentir la nostra dansa que és tribal, és tan antiga com el riure o el fer l’amor -els esquimals, per referir-se a l’acte sexual empren el mot “riure”. D’aquí vint o trenta anys, és a dir d’aquí a quatre dies, quan diguem “Polònia”, n’hi haurà prou amb un somriure de complicitat per saber de què estem parlant: l’orgull secret d’haver narrat part de la història, en el sentit més catàrtic del terme.

Si em permeteu la metàfora marinera, ara em toca baixar de l’històric vaixell “Polònia”, veritable barco pirata, i remar amb la meva barqueta, el meu petit “txintxorru”, que diem allà dalt. Em fa il.lusió emprendre nous projectes, viatjar, conèixer nous móns,  potser fins i tot móns on no seré més que un mindundi…!

Vull acabar donant les gràcies. En primer lloc a la meva família: des de tú, Toni, que un dia em vas dir “tú sempre tindràs un plat calent a casa”,  això no ho oblidaré mai, potser perquè em sento empordanès i em vas recordar el meu avi Ramón, figuerenc i prudent. Fins a la Gemma Cebrià, que ha passat segles suant la gota tot planificant les nostres vides. Passant pel meu amic Marc Martín, malabarista i domador de les feres del plató. Al Xavi Serrano, cerillu meu, el gran Duran, tot un mestre. A la Claudia per ser un amor i un motor vital, per tants riures amb tú allà entre miralls, i també a les teves companyes artistes que ens heu maquillat les penes mentre us confessàvem misèries a les sis del matí. Al Xavi Ricart, fonamentalista de la nostra feina, la comèdia, tan difícil d’ensenyar, i encara més de fer, no guanyarem Oscars per fer riure però sí allargarem la vida- si el whisky ens deixa, eh? Gràcies a vosaltres i a molts d’altres que no cito per poder sopar.

I, en segon lloc, gràcies a vosaltres, el públic, per donar-me les gràcies tantes vegades per fer-vos riure. Ha estat un plaer. El mèrit és de la nostra família. Hem nascut bufons, i ens hem trobat, ves. I quan fem sopars i bebem vi, que és el més bonic que hi ha a la vida, seguim rivalitzant per imitar o explicar l’acudit amb més gràcia. Com nens petits.

GRÀCIES.

Intentaré no perdre mai aquest nen petit que es va colar a la família, i ara es mira el vaixell del Polònia com s’allunya majestuós horitzó enllà.

Gràcies per fer-me tan feliç.

Les meves llàgrimes són culpa vostra.

Fins aviat,

Bruno